Passa al contingut principal

Realitats sobre el món



  Sortint del CCCB, entrem pel carrer Elisabets, en direcció a la Rambla. Allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l'atenció. Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. Fou inaugurat l'any 1894, i és obra de l'arquitecte Josep Domènech i Estopà. És la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual, per cert, enguany es compleixen els 250 anys de la seva fundació. En la seva biblioteca s'hi conserven milers d'obres d'un alt valor històric i científic. A la façana, en la seva part superior, hi podem contemplar el rellotge que segons diu la tradició marca l'hora oficial de la ciutat. 
Als baixos de l'edifici s'hi troba el Teatre Poliorama, fundat l'any 1906. En els seus inicis oferia sessions tan de cinema com de teatre. Abans hi tenia la seu el Cine Martí, la primera sala de Barcelona construïda com a cinema. Fins ben entrats els anys 30, al Poliorama s'hi van estrenar obres de diversos autors catalans. L'any 1936, a l'inici de la Guerra Civil, la CNT-FAI s'incautà el local i durant els fets de maig del 37 fou un dels escenaris dels combats. George Orwell en qualitat de membre del POUM en fou un testimoni directe. Aquests fets són narrats admirablement en la seva obra Homage to Catalonia.

Einstein al port de Barcelona.
  Uns quants anys abans, concretament el 27 de febrer del 1923, Albert Einstein pronuncià una conferència a la sala d'actes de l'Acadèmia,  amb el títol de "Sobre la teoría de la relatividad". Dos anys abans havia rebut el Premi Nobel de Física per la seva contribució a l'efecte fotoelèctric, que va tenir un paper molt important en el desenvolupament de la teoria quàntica. Eren els anys de màxima productivitat del científic alemany. L'astrofísic i divulgador de la ciència Hubert Reeves, en un dels escrits que componen el seu deliciós i amè llibre Chroniques des atomes et des galaxies  (traducció castellana a Alianza Editorial), distingeix dos períodes clarament diferenciats en la seva carrera, un de fructífer ( bàsicament que es dóna en el primer quart del segle XX) i un altre d'estèril, que tindria lloc entre el1925 i fins l'any de la seva mort, el 1955 i en què va intentar, segons Reeves, el somni, irreal, tenint en compte els coneixements de l'època, de construir una teoria "última" de la matèria. En paraules del mateix Reeves, això és degut a la seva concepció racional i determinista del món. Però quan va voler incorporar la física quàntica en aquesta visió va fracassar. En el llibre s'hi transcriuen unes  paraules dites per Maupassant a propòsit de la vida: " La realitat no és mai ni tan complicada ni tan senzilla com es creu". El món quàntic, amb les seves dosis d'atzar, demostra que tot és més complex: la causalitat no es presenta rígidament; cada causa li poden correspondre diversos efectes possibles. Com la mateixa vida.

Simone Weil, amb l'uniforme de miliciana.
  Quan Orwell arriba a Barcelona a finals del 1936, Simone Weil, que havia participat de forma breu en el bàndol anarquista, ja n'havia marxat. No consta que coïncidissin mai al llarg de les seves vides. Tots dos van morir relativament joves. Sí que convergien, en canvi, en un sentit ètic de l'existència i en una condemna gratuïta de la violència, vingués d'on vingués. En una època fortament ideològica i dogmàtica, la realitat només podia ser o bé blanc o bé negre. Sobre el gris, amb els seus matisos, hi havia sempre una ombra de sospita.
Weil havia arribat a Barcelona a principis d'agost del 36 i a causa d'un incident domèstic en el front havia deixat el país a finals de setembre del mateix any. Als inicis de la Guerra Civil, George Bernanos, escriptor catòlic, que s'havia adherit a la causa dels sublevats i que es trobava a Mallorca, havia denunciat en un llibre la violència i la barbàrie dels franquistes. L'any 1938, Simone Weil va escriure una carta a Bernanos en què li expressava uns sentiments semblants que havia viscut ella mateixa. Com a testimoni, també li feia notar els excessos comesos en el seu propi bàndol. Però això no disminuïa, evidentment, la seva convicció que el feixisme havia de ser derrotat. Després de la seva mort, Albert Camus, un altre esperit insubornable,  reivindicarà la figura i el pensament de Simone Weil i, des del seu lloc a l'editorial Gallimard, n'impulsarà la publicació d'algunes de les seves obres més importants.

  Cadascú, des del seu lloc, veu com la realitat pot ser molt diferent de com s'ho havia imaginat. Einstein, Orwell, Weil, Stein, Bernanos...Potser només ens queda el dubte i el silenci. Però també el coratge i el compromís. No és poc.

 
Algunes referències:

www. fundaciorecerca.cat/einstein ( acurada informació sobre la visita d'Einstein a Catalunya).

Escrits sobre la guerra. Simone Weil. Traducció d'Anna Berenguer i d'Isabel Ortega. Edicions Bromera.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Robert Forster

                                                 UNA NIT PER RECORDAR   Una de les actuacions més esperades del "Primera Persona" que va tenir lloc al CCCB durant els primers dies de maig de 2013 fou la de Robert Forster. Un dels fundadors del grup de pop independent The Go-Betweens s'acompanyava en aquesta ocasió per diversos músics de l'escena del nostre país ( la Part Company, amb Fred i Son, Evripidis o Adrián de Alfonso). El concert va consistir en la interpretació d'algunes de les peces més emblemàtiques del grup de Brisbane i del mateix Forster en solitari.   És possible que poques persones, fins i tot aquelles amants de la música, saben qui van ser The Go-Betweens. Si diem que van ser un dels grans de la música pop de tots els temps, comparables fins i tot als The Smiths o als Rem no exagerem. Però es clar, no van tenir la sort (o potser sí) d'entrar en l'esfera mediàtica, potser en part per què procedien de la perifèria del planeta( encara

Realitat fragmentada

Fotografia de Willy Ronis   És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?   Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majori

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor