Passa al contingut principal

Abbas Kiarostami: cineasta, poeta i fotògraf


  Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.
  
  Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una exposició a l'entorn de Víctor Erice i Abbas Kiarostami, a partir d'una correspondència filmada que va durar uns mesos. Fou concebuda com un diàleg entre les dues filmografies. En el marc d'aquesta exposició també va tenir lloc una conversa entre els dos autors en què van parlar sobre la seva trajectòria i com entenien el cinema. 
En un moment determinat es va plantejar si a través de les obres podem conèixer realment els seus autors. La resposta podria ser afirmativa en la mesura que tota creació pot beure d'allò més pregon i més personal de cadascú. Com un mirall, ens torna imatges del pensament i de l'autobiografia vivencial i espiritual.
  
  El cinema de Kiarostami es basa en l'observació minuciosa, en la paciència i en l'atenció de les petites coses de la vida. Això també ho podem veure en els seves obres que no pertanyen exactament al cinema. Hi ha una concentració i una mena de comunió amb el que l'envolta.
En les seves fotografies hi podem trobar, sobretot, paisatges nevats, imatges on la pluja dibuixa una obra gairebé abstracta, camins i carreteres desèrtiques en el sí d'espais immensos.  Com expressa Charles Tesson en el catàleg que s'edità per a l'exposició,  "el camí no travessa ni cobreix mai la totalitat del paisatge mostrat". Són camins fragmentaris, plens d'incerteses, com és la mateixa existència humana, ja de per sí inconsistent. La presència de l'ésser humà en la immensitat de la natura ja és un signe de la nostra fragilitat. 
La neu, per exemple, no està present en el cinema de Kiarostami. Sí, en canvi, llargues carreteres per on deambulen els seus personatges, dins d'un cotxe, descobrint el paisatge. Així, si la sèrie de camins i de carreteres ens apropa a la seva filmografia, la que té com a protagonista paisatges nevats ens n'allunya. L'arbre, sovint solitari, és també una presència destacada no solament a les seves fotografies sinó també en els seus films. 

   Com a poeta sol escriure poemes molt breus, a l'estil dels haikus japonesos. En la tradició poètica de l'Iran s'anomenen josravanis.
El cinema, la poesia o la fotografia no són sinó el suport d'unes inquietuds comunes d'un artista amb una obra molt coherent, profunda i d'una gran bellesa. Mitjançant la depuració, allò fragmentari, el silenci i l'absència pinta una visió del món que no deixa de ser una manera de preguntar-se sobre el misteri de la vida.




Poemes*:

El cuervo negro                                                    A la hora de salir de la mina
con sorpresa se mira a sí mismo                           la blancura de la nieve
en el campo cubierto de nieve                              deslumbró los ojos de los mineros


Nada se puede hacer                                            Una gota de lluvia
cuando el cielo                                                     se desliza por la hoja de boj
tiene intención de llover                                        cae sobre el agua turbia


El perro vagabundo                                               El humo de la vela
se lava el cuerpo                                                   ennegrece
en la lluvia primaveral                                            el ala colorida de la mariposa







                                 





*Compañero del viento. Abbas Kiarostami. Traducció del persa a càrrec d'Ahmad Taherí i Clara Janés. Ediciones del Oriente i del Mediterráneo.








                                        

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Robert Forster

                                                 UNA NIT PER RECORDAR   Una de les actuacions més esperades del "Primera Persona" que va tenir lloc al CCCB durant els primers dies de maig de 2013 fou la de Robert Forster. Un dels fundadors del grup de pop independent The Go-Betweens s'acompanyava en aquesta ocasió per diversos músics de l'escena del nostre país ( la Part Company, amb Fred i Son, Evripidis o Adrián de Alfonso). El concert va consistir en la interpretació d'algunes de les peces més emblemàtiques del grup de Brisbane i del mateix Forster en solitari.   És possible que poques persones, fins i tot aquelles amants de la música, saben qui van ser The Go-Betweens. Si diem que van ser un dels grans de la música pop de tots els temps, comparables fins i tot als The Smiths o als Rem no exagerem. Però es clar, no van tenir la sort (o potser sí) d'entrar en l'esfera mediàtica, potser en part per què procedien de la perifèria del planeta( encara

Realitat fragmentada

Fotografia de Willy Ronis   És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?   Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majori

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor