Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.
Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una
exposició a l'entorn de Víctor Erice i Abbas Kiarostami, a partir d'una
correspondència filmada que va durar uns mesos. Fou concebuda com un
diàleg entre les dues filmografies. En el marc d'aquesta exposició també
va tenir lloc una conversa entre els dos autors en què van parlar sobre
la seva trajectòria i com entenien el cinema. En un moment determinat es va plantejar si a través de les obres podem conèixer realment els seus autors. La resposta podria ser afirmativa en la mesura que tota creació pot beure d'allò més pregon i més personal de cadascú. Com un mirall, ens torna imatges del pensament i de l'autobiografia vivencial i espiritual.
El cinema de Kiarostami es basa en l'observació minuciosa, en la paciència i en l'atenció de les petites coses de la vida. Això també ho podem veure en els seves obres que no pertanyen exactament al cinema. Hi ha una concentració i una mena de comunió amb el que l'envolta.
En les seves fotografies hi podem trobar, sobretot, paisatges nevats, imatges on la pluja dibuixa una obra gairebé abstracta, camins i carreteres desèrtiques en el sí d'espais immensos. Com expressa Charles Tesson en el catàleg que s'edità per a l'exposició, "el camí no travessa ni cobreix mai la totalitat del paisatge mostrat". Són camins fragmentaris, plens d'incerteses, com és la mateixa existència humana, ja de per sí inconsistent. La presència de l'ésser humà en la immensitat de la natura ja és un signe de la nostra fragilitat.
La neu, per exemple, no està present en el cinema de Kiarostami. Sí, en canvi, llargues carreteres per on deambulen els seus personatges, dins d'un cotxe, descobrint el paisatge. Així, si la sèrie de camins i de carreteres ens apropa a la seva filmografia, la que té com a protagonista paisatges nevats ens n'allunya. L'arbre, sovint solitari, és també una presència destacada no solament a les seves fotografies sinó també en els seus films.
Com
a poeta sol escriure poemes molt breus, a l'estil dels haikus japonesos. En
la tradició poètica de l'Iran s'anomenen josravanis. El cinema, la poesia o la fotografia no són sinó el suport d'unes inquietuds comunes d'un artista amb una obra molt coherent, profunda i d'una gran bellesa. Mitjançant la depuració, allò fragmentari, el silenci i l'absència pinta una visió del món que no deixa de ser una manera de preguntar-se sobre el misteri de la vida.
Poemes*:
El cuervo negro A la hora de salir de la mina
con sorpresa se mira a sí mismo la blancura de la nieve
en el campo cubierto de nieve deslumbró los ojos de los mineros
Nada se puede hacer Una gota de lluvia
cuando el cielo se desliza por la hoja de boj
tiene intención de llover cae sobre el agua turbia
El perro vagabundo El humo de la vela
se lava el cuerpo ennegrece
en la lluvia primaveral el ala colorida de la mariposa
*Compañero del viento. Abbas Kiarostami. Traducció del persa a càrrec d'Ahmad Taherí i Clara Janés. Ediciones del Oriente i del Mediterráneo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada