Passa al contingut principal

La memòria, segons Erri De Luca



  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria. 
  
  La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enorme significació, a les portes del silenci. 

  El Nàpols de la postguerra, les seves illes, el difícil pas de la infantesa a l'adolescència o el mar són temes constants a la seva obra. "El mar és per a mi el lloc on la ciutat s'atura a la força", ens diu durant la conferència. Aquest mar, testimoni d'incomptables històries extraordinàries però també tràgiques, és el darrer escull per a molta gent per assolir una vida millor. I posant barreres i artificis cruels no s'aconseguirà aturar la història, ja que "els fluxos migratoris no es poden aturar". Les ciutats i les persones són fets de la barreja de nombroses empremtes rebudes al llarg de la història. I amb més raó si es tracta d'una ciutat mediterrània.
  "Jo no sóc el meu nom. Sóc una varietat de persones. Cada cop hi ha més absents. Els empaito amb l'escriptura. Els faig sortir de l'absència. L'escriptura pren l'essencial de la vida. És una resta de la vida". La seva escriptura, per concentrada i intensa, sembla a vegades com si ens llancés aforismes, formes breus de palpable intensitat.
  
  Erri De Luca va treballar durant molts anys de paleta, va formar part del grup de l'esquerra revolucionària Lotta Continua en la seva joventut i va conduir camions durant la guerra de Bòsnia, abans de dedicar-se plenament a la literatura. A més, ha traduït de l'hebreu diversos llibres de la Bíblia. Ens comenta també que en una visita que va fer a Polònia, s'interessà pel jiddisch, la llengua dels jueus orientals, molt delmada a causa de la Xoà. Es va decidir a aprendre-la; en certa manera li recordava el dialecte napolità, diu amb un mig somriure. Per tant, una doble memòria lingüística: un compromís amb la llengua de molts dels perseguits per la barbàrie i la llengua de la seva infantesa, la llengua eminentment oral, la del dialecte sempre en perill d'extinció. La memòria, l'arma que encara tenen les víctimes de la història contra els seus botxins. I Erri De Luca, ens ho recorda amb les seves paraules.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'aforisme i altres formes breus

La literatura fragmentària adopta diverses formes expressives com poden ser l'aforisme, la màxima, la sentència, l'apotegma, el proverbi, el refrany o l'adagi. Però també podem entendre l'escriptura fragmentària en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes o bé notes biogràfiques. Fragments dispersos que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l'aforisme el parent pobre de la literatura? No se l'ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en sí mateixa, poc airejada, orientada bàsicament a un ensenyament moral? De la mateixa manera que no totes les novel-les són iguals i que una bona novel-la és fruit de l'esforç i del talent, un aforisme (com un conte o un microrelat) requereix una saviesa, una complexitat i una conce

Abbas Kiarostami: cineasta, poeta i fotògraf

  Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.      Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una exposició a l'entorn de Ví

Unes notes sobre cultura contemporània

                                                                             HARING, BARCELONA I EL CCCB       Al costat mateix del Macba i prop del CCCB, a punt d'entrar a la plaça de Joan Coromines, i justament al costat del mural ceràmic d'Eduardo Chillida, podem contemplar de nou l'obra de l'artista nord-americà Keith Haring.    A finals de febrer de l'any 1989, Haring, de pas per Barcelona, va pintar en un mur inclinat i desgastat situat a la Plaça Salvador Seguí, prop de l'actual Filmoteca, un mural sobre la sida. Hi va trigar unes cinc hores i volia ser un missatge d'alerta sobre una malaltia que en aquells anys feia força estralls i patia un estigma social prou palpable. El mateix artista va morir de la sida el 1990. Arran de la remodelació que experimentà el barri en el marc dels Jocs Olímpics, el mural també va veure's afectat i fou retirat, però abans es féu un calc a mida real. Ara, vint-i-cinc anys després, s'ha rep