Passa al contingut principal

La memòria, segons Erri De Luca



  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria. 
  
  La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enorme significació, a les portes del silenci. 

  El Nàpols de la postguerra, les seves illes, el difícil pas de la infantesa a l'adolescència o el mar són temes constants a la seva obra. "El mar és per a mi el lloc on la ciutat s'atura a la força", ens diu durant la conferència. Aquest mar, testimoni d'incomptables històries extraordinàries però també tràgiques, és el darrer escull per a molta gent per assolir una vida millor. I posant barreres i artificis cruels no s'aconseguirà aturar la història, ja que "els fluxos migratoris no es poden aturar". Les ciutats i les persones són fets de la barreja de nombroses empremtes rebudes al llarg de la història. I amb més raó si es tracta d'una ciutat mediterrània.
  "Jo no sóc el meu nom. Sóc una varietat de persones. Cada cop hi ha més absents. Els empaito amb l'escriptura. Els faig sortir de l'absència. L'escriptura pren l'essencial de la vida. És una resta de la vida". La seva escriptura, per concentrada i intensa, sembla a vegades com si ens llancés aforismes, formes breus de palpable intensitat.
  
  Erri De Luca va treballar durant molts anys de paleta, va formar part del grup de l'esquerra revolucionària Lotta Continua en la seva joventut i va conduir camions durant la guerra de Bòsnia, abans de dedicar-se plenament a la literatura. A més, ha traduït de l'hebreu diversos llibres de la Bíblia. Ens comenta també que en una visita que va fer a Polònia, s'interessà pel jiddisch, la llengua dels jueus orientals, molt delmada a causa de la Xoà. Es va decidir a aprendre-la; en certa manera li recordava el dialecte napolità, diu amb un mig somriure. Per tant, una doble memòria lingüística: un compromís amb la llengua de molts dels perseguits per la barbàrie i la llengua de la seva infantesa, la llengua eminentment oral, la del dialecte sempre en perill d'extinció. La memòria, l'arma que encara tenen les víctimes de la història contra els seus botxins. I Erri De Luca, ens ho recorda amb les seves paraules.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Robert Forster

                                                 UNA NIT PER RECORDAR   Una de les actuacions més esperades del "Primera Persona" que va tenir lloc al CCCB durant els primers dies de maig de 2013 fou la de Robert Forster. Un dels fundadors del grup de pop independent The Go-Betweens s'acompanyava en aquesta ocasió per diversos músics de l'escena del nostre país ( la Part Company, amb Fred i Son, Evripidis o Adrián de Alfonso). El concert va consistir en la interpretació d'algunes de les peces més emblemàtiques del grup de Brisbane i del mateix Forster en solitari.   És possible que poques persones, fins i tot aquelles amants de la música, saben qui van ser The Go-Betweens. Si diem que van ser un dels grans de la música pop de tots els temps, comparables fins i tot als The Smiths o als Rem no exagerem. Però es clar, no van tenir la sort (o potser sí) d'entrar en l'esfera mediàtica, potser en part per què procedien de la perifèria del planeta( encara

Realitat fragmentada

Fotografia de Willy Ronis   És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?   Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majori