Passa al contingut principal

L'aforisme i altres formes breus




La literatura fragmentària adopta diverses formes expressives com poden ser l'aforisme, la màxima, la sentència, l'apotegma, el proverbi, el refrany o l'adagi. Però també podem entendre l'escriptura fragmentària en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes o bé notes biogràfiques. Fragments dispersos que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic.

Ha estat l'aforisme el parent pobre de la literatura? No se l'ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en sí mateixa, poc airejada, orientada bàsicament a un ensenyament moral? De la mateixa manera que no totes les novel-les són iguals i que una bona novel-la és fruit de l'esforç i del talent, un aforisme (com un conte o un microrelat) requereix una saviesa, una complexitat i una concentració si més no del mateix nivell que en d'altres gèneres. No és fàcil suggerir el màxim dient el mínim.



L'aforisme, malgrat que se li ha atribuït erròniament un caràcter apodíptic, doctrinari o moralista, a diferència potser d'altres manifestacions de la seva mateixa família, parteix de la subjectivitat del mateix autor, fomenta el pensament lliure i manté la porta oberta a una multitud d'interpretacions. És un pensament que convida al diàleg i a la discussió. Un pensament concentrat, fruit d'una experiència que pot donar la lectura i la vida en el seu conjunt. I és per això que és plenament vigent en èpoques d'incerteses. És un antídot contra el dogmatisme, perquè el seu origen resideix en el dubte. I aquesta actitud com a mínim escèptica s'acaba contagiant en els mateixos lectors.


Segons Cristóbal Serra, "el aforismo és la poesía que de líquida pasó a sólida. La poesía puede ofrecerse líquida en verso y sólida en aforismo"*. L'aforisme pot ser ètica però és sobretot estètica, no per què busqui la bellesa per ella mateixa sinó per la seva poesia sovint amagada, sense ser un poema breu o un haiku tal com els entenem. En tot cas podem parlar d'un pensament que combina poesia i filosofia alhora.

L'aforisme qüestiona la mateixa escriptura? Com que no podem expressar-ho tot, és possible dir allò essencial? Però que és l'essencial? Cada autor amaga i també exposa el seu sentit d'aquest terme. És una qüestió purament subjectiva.



El tuit és una forma de retorn a l'antiga forma de l'aforisme? Però si aquell es basa en la immediatesa i té un punt d'urgència i de celeritat, l'aforisme sol viure en la reflexió i requereix un sentit de la pausa més elevat. Els tuits generalment solen expressar una opinió, una notícia breu o una simple idea. Però l'aforisme és fruit d'un pensament a vegades llargament meditat o d'una inspiració o una intuïció brillants. La majoria de tuits solen tenir un nivell de vida baixíssim; molts aforismes, en canvi, són de llarga durada i conviden a ser rellegits una i altra vegada.


Joseph Joubert (1754-1824).
L'aforisme té una tradició antiquíssima; possiblement va néixer amb les mateixes formes orals que volien atrapar un pensament o oferir un consell per a la vida quotidiana. En un determinat moment algú els va posar per escrit. Les sentències i/o els aforismes dels anomenats Set Savis de l'antiga Grècia, els dels presocràtics o bé els de la tradició oriental són els primers que recordem. Els tornem a trobar amb força amb els estoics i després haurem d'anar als segles XVI, XVII i XVIII per trobar-los àmpliament representats, en els anomenats moralistes francesos i en els il-lustrats ( Montaigne, Pascal, La Rouchefoucald, Chamfort, Vauvenargues, Lichtemberg, Joubert, Novalis...). Als segles XIX i XX, podem esmentar a Nietzsche, Renard, Kafka, Pessoa, Wittgenstein, Canetti, Simone Weil, Cioran o Porchia. I tampoc no ens oblidem de l'àmbit espanyol o català, amb noms com Ramon Gómez de la Serna, amb les seves conegudes greguerías, Juan Ramón Jiménez, Antonio Machado, Joan Fuster o bé Jorge Wagensberg. És a dir filòsofs, novel-listes, poetes, científics... Pocs s'han salvat en la seva vida de fer ús de l'aforisme o en tot cas de la literatura fragmentària.


L'editorial Renacimiento és un segell fundat l'any 1977. Disposa d'una col-lecció "A la mínima", dirigida per Manuel Neila, destacat poeta "mínim" i dedicat en els darrers temps a l'escriptura fragmentària. S'hi publiquen aforismes o pensaments breus d'autors de diverses èpoques i alguns actuals com Ramón Eder o el mateix Neila. Un dels fragments inclosos en el recull d'aquest darrer ens diu: "El pensamiento fragmentario no necesita de escuelas, academias o cátedras: es un pensamiento a la intemperie".

És l'escriptura fragmentària la més propera al silenci però en canvi amb un desig de totalitat, d'infinit? Hi ha una veritable tensió entre llenguatge i silenci? Existeix una necessitat de narrar, d'explicar, però en no poder donar compte de tot plegat o la dificultat molts cops d'expressar l'inexpressable, què hi pot haver d'alternativa que no sigui el silenci? Què ens queda després de Beckett o de Giacometti?


Més enllà dels llibres únicament compostos per aforismes, n'hi ha moltíssims en els quals a part d'aquests s'hi troben també altres formes d'escriptura; obres que es resisteixen, per tant, a què les classifiquem sota un únic gènere. En un altre moment m'hi estendré una miqueta més, però sí que us puc esmentar tres exemples que més o menys s'adiuen amb el que intento explicar. A part que són obres molt recomanables: Curs de filosofia en sis hores i quart, de Witold Gombrowicz, Prosas apátridas, de Julio Ramón Ribeyro i els Carnets, d'Albert Camus. Són també altres mirades, altres formes creatives d'indubtable qualitat d'escriptors que van destacar sobretot en l'assaig, el teatre o en la novel-la.




Alguns llibres d'aforismes:



Efigies* ( recull d'aforismes de diversos autors i introducció a càrrec de Cristóbal Serra). Ed. Tusquets.


Pensaments. Joseph Joubert. Editorial Proa.


Voces. Antonio Porchia. Ed. Pre-Textos. En aquest sentit també és interessant l'estudi que fa Roberto Juarroz d'aquest autor i de l'aforisme en general i que es pot trobar penjat a Internet.


Aflorismos. Carlos Castilla del Pino. Ed. Tusquets.








Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Robert Forster

                                                 UNA NIT PER RECORDAR   Una de les actuacions més esperades del "Primera Persona" que va tenir lloc al CCCB durant els primers dies de maig de 2013 fou la de Robert Forster. Un dels fundadors del grup de pop independent The Go-Betweens s'acompanyava en aquesta ocasió per diversos músics de l'escena del nostre país ( la Part Company, amb Fred i Son, Evripidis o Adrián de Alfonso). El concert va consistir en la interpretació d'algunes de les peces més emblemàtiques del grup de Brisbane i del mateix Forster en solitari.   És possible que poques persones, fins i tot aquelles amants de la música, saben qui van ser The Go-Betweens. Si diem que van ser un dels grans de la música pop de tots els temps, comparables fins i tot als The Smiths o als Rem no exagerem. Però es clar, no van tenir la sort (o potser sí) d'entrar en l'esfera mediàtica, potser en part per què procedien de la perifèria del planeta( encara

Realitat fragmentada

Fotografia de Willy Ronis   És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?   Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majori

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor