Passa al contingut principal

Realitat fragmentada



Fotografia de Willy Ronis
  És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?
  Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majoria de vegades no és fidel. Tanmateix la necessitem, però és necessàriament fragmentària. Ho és en la mesura de l'existència d'un límit en el mateix concepte memorialístic, però també a la selecció que realitzem, conscient o inconscientment, dels nostres records; allò que mereix ser mostrat i fixat per sempre més  (tot i que no sempre s'aconsegueix) o la part que ha quedat esborrada i que restarà indefinidament en l'oblit.

  El desig de captar la totalitat amb el màxim número de detalls és una quimera. També ho és l'oblit. Una imatge, una paraula serà suficient. L'oblit i la memòria s'acaben trobant en el terreny del fragment. Tot i una aparent superioritat del primer sobre la segona, en el fons és tan fràgil com aquesta. Però si no podem captar la totalitat de la realitat, si només podem recordar algunes coses, no hauria de ser això una lliçó d'humilitat, en el sentit que només podem saber i recordar algunes coses? Què ens queda i què restarà de l'immediat i furtiu present, potser una mirada, un rostre, una frase esbossada, un sentiment? Al final només podrem recuperar algunes empremtes, algunes formes d'una realitat més o menys versemblant.

Fotografia d'Abbas Kiarostami
  L'escriptura fragmentària és una escriptura fidel a la memòria en el sentit d'atrapar uns instants concrets viscuts o simplement uns pensaments sorgits aparentment a l'atzar. Però a vegades, amb el pas del temps, no sabem exactament si això va ser així. El temps s'interposa entre la memòria i nosaltres i ens interroga sobre aquesta suposada fidelitat. Tot i la concentració que requereix tota escriptura. També, en aquest cas, la concisió i la claretat. Una mirada fragmentada és, tanmateix, una forma de combatre el temps, apuntant vers un infinit sabent que això no té sentit. És una mirada crítica, concentrada sobre la realitat, que sovint s'escapa. Tot canvia, encara que a vegades no ho sembli; allò que vam viure ja no ho tornarem a viure. Aquell paisatge o sensació experimentada, ja no tornaran a ser els mateixos. Però més enllà dels records, resten sempre uns vestigis que no hauran desaparegut enmig de la desolació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'aforisme i altres formes breus

La literatura fragmentària adopta diverses formes expressives com poden ser l'aforisme, la màxima, la sentència, l'apotegma, el proverbi, el refrany o l'adagi. Però també podem entendre l'escriptura fragmentària en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes o bé notes biogràfiques. Fragments dispersos que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l'aforisme el parent pobre de la literatura? No se l'ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en sí mateixa, poc airejada, orientada bàsicament a un ensenyament moral? De la mateixa manera que no totes les novel-les són iguals i que una bona novel-la és fruit de l'esforç i del talent, un aforisme (com un conte o un microrelat) requereix una saviesa, una complexitat i una conce

Abbas Kiarostami: cineasta, poeta i fotògraf

  Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.      Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una exposició a l'entorn de Ví

Unes notes sobre cultura contemporània

                                                                             HARING, BARCELONA I EL CCCB       Al costat mateix del Macba i prop del CCCB, a punt d'entrar a la plaça de Joan Coromines, i justament al costat del mural ceràmic d'Eduardo Chillida, podem contemplar de nou l'obra de l'artista nord-americà Keith Haring.    A finals de febrer de l'any 1989, Haring, de pas per Barcelona, va pintar en un mur inclinat i desgastat situat a la Plaça Salvador Seguí, prop de l'actual Filmoteca, un mural sobre la sida. Hi va trigar unes cinc hores i volia ser un missatge d'alerta sobre una malaltia que en aquells anys feia força estralls i patia un estigma social prou palpable. El mateix artista va morir de la sida el 1990. Arran de la remodelació que experimentà el barri en el marc dels Jocs Olímpics, el mural també va veure's afectat i fou retirat, però abans es féu un calc a mida real. Ara, vint-i-cinc anys després, s'ha rep