Realitat fragmentada

Fotografia de Willy Ronis

  És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?
  Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majoria de vegades no és fidel. Tanmateix la necessitem, però és necessàriament fragmentària. Ho és en la mesura de l'existència d'un límit en el mateix concepte memorialístic, però també a la selecció que realitzem, conscient o inconscientment, dels nostres records; allò que mereix ser mostrat i fixat per sempre més  (tot i que no sempre s'aconsegueix) o la part que ha quedat esborrada i que restarà indefinidament en l'oblit.

  El desig de captar la totalitat amb el màxim número de detalls és una quimera. També ho és l'oblit. Una imatge, una paraula serà suficient. L'oblit i la memòria s'acaben trobant en el terreny del fragment. Tot i una aparent superioritat del primer sobre la segona, en el fons és tan fràgil com aquesta. Però si no podem captar la totalitat de la realitat, si només podem recordar algunes coses, no hauria de ser això una lliçó d'humilitat, en el sentit que només podem saber i recordar algunes coses? Què ens queda i què restarà de l'immediat i furtiu present, potser una mirada, un rostre, una frase esbossada, un sentiment? Al final només podrem recuperar algunes empremtes, algunes formes d'una realitat més o menys versemblant.

Fotografia d'Abbas Kiarostami

  L'escriptura fragmentària és una escriptura fidel a la memòria en el sentit d'atrapar uns instants concrets viscuts o simplement uns pensaments sorgits aparentment a l'atzar. Però a vegades, amb el pas del temps, no sabem exactament si això va ser així. El temps s'interposa entre la memòria i nosaltres i ens interroga sobre aquesta suposada fidelitat. Tot i la concentració que requereix tota escriptura. També, en aquest cas, la concisió i la claretat. Una mirada fragmentada és, tanmateix, una forma de combatre el temps, apuntant vers un infinit sabent que això no té sentit. És una mirada crítica, concentrada sobre la realitat, que sovint s'escapa. Tot canvia, encara que a vegades no ho sembli; allò que vam viure ja no ho tornarem a viure. Aquell paisatge o sensació experimentada, ja no tornaran a ser els mateixos. Però més enllà dels records, resten sempre uns vestigis que no hauran desaparegut enmig de la desolació.