Passa al contingut principal

Realitat fragmentada



Fotografia de Willy Ronis
  És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?
  Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majoria de vegades no és fidel. Tanmateix la necessitem, però és necessàriament fragmentària. Ho és en la mesura de l'existència d'un límit en el mateix concepte memorialístic, però també a la selecció que realitzem, conscient o inconscientment, dels nostres records; allò que mereix ser mostrat i fixat per sempre més  (tot i que no sempre s'aconsegueix) o la part que ha quedat esborrada i que restarà indefinidament en l'oblit.

  El desig de captar la totalitat amb el màxim número de detalls és una quimera. També ho és l'oblit. Una imatge, una paraula serà suficient. L'oblit i la memòria s'acaben trobant en el terreny del fragment. Tot i una aparent superioritat del primer sobre la segona, en el fons és tan fràgil com aquesta. Però si no podem captar la totalitat de la realitat, si només podem recordar algunes coses, no hauria de ser això una lliçó d'humilitat, en el sentit que només podem saber i recordar algunes coses? Què ens queda i què restarà de l'immediat i furtiu present, potser una mirada, un rostre, una frase esbossada, un sentiment? Al final només podrem recuperar algunes empremtes, algunes formes d'una realitat més o menys versemblant.

Fotografia d'Abbas Kiarostami
  L'escriptura fragmentària és una escriptura fidel a la memòria en el sentit d'atrapar uns instants concrets viscuts o simplement uns pensaments sorgits aparentment a l'atzar. Però a vegades, amb el pas del temps, no sabem exactament si això va ser així. El temps s'interposa entre la memòria i nosaltres i ens interroga sobre aquesta suposada fidelitat. Tot i la concentració que requereix tota escriptura. També, en aquest cas, la concisió i la claretat. Una mirada fragmentada és, tanmateix, una forma de combatre el temps, apuntant vers un infinit sabent que això no té sentit. És una mirada crítica, concentrada sobre la realitat, que sovint s'escapa. Tot canvia, encara que a vegades no ho sembli; allò que vam viure ja no ho tornarem a viure. Aquell paisatge o sensació experimentada, ja no tornaran a ser els mateixos. Però més enllà dels records, resten sempre uns vestigis que no hauran desaparegut enmig de la desolació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Robert Forster

                                                 UNA NIT PER RECORDAR   Una de les actuacions més esperades del "Primera Persona" que va tenir lloc al CCCB durant els primers dies de maig de 2013 fou la de Robert Forster. Un dels fundadors del grup de pop independent The Go-Betweens s'acompanyava en aquesta ocasió per diversos músics de l'escena del nostre país ( la Part Company, amb Fred i Son, Evripidis o Adrián de Alfonso). El concert va consistir en la interpretació d'algunes de les peces més emblemàtiques del grup de Brisbane i del mateix Forster en solitari.   És possible que poques persones, fins i tot aquelles amants de la música, saben qui van ser The Go-Betweens. Si diem que van ser un dels grans de la música pop de tots els temps, comparables fins i tot als The Smiths o als Rem no exagerem. Però es clar, no van tenir la sort (o potser sí) d'entrar en l'esfera mediàtica, potser en part per què procedien de la perifèria del planeta( encara

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor