Passa al contingut principal

Adam Zagajewski



  Barcelona, 20 d'octubre de 2006. Fora l'auditori del CCCB, Adam Zagajewski somriu i atent amb amabilitat a qui el vol saludar. És curiós pensar com la moderació i la senzillesa d'un artista poden trasl.ladar-se a la perfecció a la seva obra. I a més si es tracta d'un gran escriptor. El poeta i assagista polonès estava a punt de pronunciar una conferència a l'entorn de la literatura europea. En la presentació de l'acte, Jaume Vallcorba, l'editor d'alguns dels seus llibres, va dir:  "Zagajewski encarna amb precisió el dilema espiritual de l'errar, del nomadisme i de l'enyorança que tan presents estan en la nostra recent modernitat". És Zagajewski un artista radicand? El seu itinerari vital ha passat per Lvov, Gliwice, Cracòvia, Berlín, París i Houston. En algunes de les seves obres com a Dues ciutats aborda aquesta vivència i s'interroga sobre la seva identitat, fruit de múltiples veus.
  Uns quants anys més tard, Zagajewski retornà a Barcelona per presentar una obra que va escriure vint-i-cinc anys enrere i que s'acabava de traduïr al castellà: Solidaridad y soledad. En una entrevista a La Vanguardia, realitzada per Núria Escur ( 10-1-11), i a la pregunta de si temia alguna cosa ell va contestar: "Que el món s'inundi en l'obscuritat de la barbàrie. Però no sóc un gran pessimista. Encara m'emocionen, per exemple, els moments d'amistat".
Aquest compromís i la delectança per les coses minúscules, pels petits plaers de l'existència, ho transmet a la perfecció l'escriptor en un dels seus poemes, "Conquilla", recollit a Terra del foc: "Ni en la música ni en els quadres bells,/ni en els grans fets ni en el coratge,/ni tampoc en l'amor no hi ha el saber,/ sinó en totes les coses,/ en la terra i l'aire, en el dolor, en el silenci".*Una lliçó d'humilitat a la qual molts podrien agafar com a exemple. Això també requereix un art i una saviesa.

   En la belleza ajena és un dels seus llibres més bells. Una autèntica meravella. Una obra fragmentària que la podem començar a llegir per on vulguem i que sempre acabarem trobant una paraula, una frase que ens permet reconciliar-nos amb l'alta literatura. 
  Un llibre de múltiples lectures, escrit mitjançant una prosa poètica gens afectada, equilibrada, com correspon també a un gran poeta com és Zagajewski. Són una miscel-lània de textos, impressions de personatges, notes sobre pintura, música i evidentment sobre literatura, petits fets biogràfics que rescata de l'oblit. La realitat i la quotidianitat més immediates, també. I quan l'acabem, desitjarem altre cop tirar enrere i agafar una frase a l'atzar; tan és, en qualsevol hi veurem una espurna de vida, expressada en un llenguatge exquisit.


En la belleza ajena. Adam Zagajewski. Traducció d'Ángel E. Díaz Pintado. Editorial Pre-Textos.



*Terra del foc. A. Zagajewski. Traducció de Xavier Farré. Ed. Quaderns Crema. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'aforisme i altres formes breus

La literatura fragmentària adopta diverses formes expressives com poden ser l'aforisme, la màxima, la sentència, l'apotegma, el proverbi, el refrany o l'adagi. Però també podem entendre l'escriptura fragmentària en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes o bé notes biogràfiques. Fragments dispersos que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l'aforisme el parent pobre de la literatura? No se l'ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en sí mateixa, poc airejada, orientada bàsicament a un ensenyament moral? De la mateixa manera que no totes les novel-les són iguals i que una bona novel-la és fruit de l'esforç i del talent, un aforisme (com un conte o un microrelat) requereix una saviesa, una complexitat i una conce

Abbas Kiarostami: cineasta, poeta i fotògraf

  Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.      Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una exposició a l'entorn de Ví

Unes notes sobre cultura contemporània

                                                                             HARING, BARCELONA I EL CCCB       Al costat mateix del Macba i prop del CCCB, a punt d'entrar a la plaça de Joan Coromines, i justament al costat del mural ceràmic d'Eduardo Chillida, podem contemplar de nou l'obra de l'artista nord-americà Keith Haring.    A finals de febrer de l'any 1989, Haring, de pas per Barcelona, va pintar en un mur inclinat i desgastat situat a la Plaça Salvador Seguí, prop de l'actual Filmoteca, un mural sobre la sida. Hi va trigar unes cinc hores i volia ser un missatge d'alerta sobre una malaltia que en aquells anys feia força estralls i patia un estigma social prou palpable. El mateix artista va morir de la sida el 1990. Arran de la remodelació que experimentà el barri en el marc dels Jocs Olímpics, el mural també va veure's afectat i fou retirat, però abans es féu un calc a mida real. Ara, vint-i-cinc anys després, s'ha rep