Passa al contingut principal

Unes notes sobre cultura contemporània

                                    

                                       HARING, BARCELONA I EL CCCB  



  Al costat mateix del Macba i prop del CCCB, a punt d'entrar a la plaça de Joan Coromines, i justament al costat del mural ceràmic d'Eduardo Chillida, podem contemplar de nou l'obra de l'artista nord-americà Keith Haring. 
  A finals de febrer de l'any 1989, Haring, de pas per Barcelona, va pintar en un mur inclinat i desgastat situat a la Plaça Salvador Seguí, prop de l'actual Filmoteca, un mural sobre la sida. Hi va trigar unes cinc hores i volia ser un missatge d'alerta sobre una malaltia que en aquells anys feia força estralls i patia un estigma social prou palpable. El mateix artista va morir de la sida el 1990. Arran de la remodelació que experimentà el barri en el marc dels Jocs Olímpics, el mural també va veure's afectat i fou retirat, però abans es féu un calc a mida real. Ara, vint-i-cinc anys després, s'ha reproduït en el lloc esmentat. 
La creació del mural pot ser entesa com una successió de fragments perfectament encaixats; ja sigui agafant-ne una part o visualitzant-lo globalment, és una obra impactant, reflexiva i vital alhora.
   En vint-i-cinc anys, aquesta zona i el Raval en el seu conjunt han sofert un canvi espectacular. Encara no existien ni el CCCB ni el Macba. El primer obrí les seves portes l'any 1994 i el segon un any més tard. Així, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona compleix enguany els vint anys d'existència. Qui no recorda aquella curiosa afirmació d'un polític convergent que venia a dir que amb unes inicials amb tantes c i cap volia dir Catalunya. Però bé, això ha quedat en una simple anècdota. Allò important és que ha esdevingut un referent de la cultura contemporània no solament de la ciutat i del país ( tot i que caldria potenciar-lo molt més en el conjunt del territori català) sinó també d'arreu d'Europa. I no cal oblidar la seva funció social i cultural dins del mateix barri. Malgrat la polèmica que envoltà algunes de les reformes empreses, no podem obviar l'enorme benefici que aquest i d'altres equipaments culturals han significat, per exemple, per a la cohesió social del mateix barri.

  La plaça és un espai arquitectònic essencial per a les ciutats. N'és potser la seva forma més democràtica. És un lloc que ofereix unes perspectives socials i culturals extraordinàries. La gent busca el contacte, la conversa, el sol i quin lloc amb més intensitat ho pot trobar ( amb l'excepció de la platja, potser) que en una plaça? I si és al costat d'un museu, doncs magnífic, oi? 
  Un barri i un museu no poden aturar-se, si conserven, però, la seva essència; si volen ser un reflex de la societat han d'estar sempre en contínua evolució, explorant idees noves, fent del diàleg entre les diverses disciplines i cultures una forma de ser gairebé irrenunciable. És la funció del CCCB. Mirades diferents sobre la ciutat i la cultura contemporània, amb formats i llenguatges diferents. La capacitat, en definitiva, de saber llegir cap on va el món.
  Per celebrar els vint anys d'existència, el CCCB ofereix a la ciutadania vint accions de caràcter ben divers, a part dels nombrosos actes ( conferències, exposicions...) que anualment s'hi realitzen ( en tot cas, amb més detall podeu accedir a la seva web, cccb.org). Però també podem fer un cop d'ull al passat, recuperar les activitats que s'hi han realitzat accedint gratuïtament a l'arxiu del mateix centre. Un centre cultural també ha de ser un lloc per a la memòria.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Adam Zagajewski

  Barcelona, 20 d'octubre de 2006. Fora l'auditori del CCCB, Adam Zagajewski somriu i atent amb amabilitat a qui el vol saludar. És curiós pensar com la moderació i la senzillesa d'un artista poden trasl.ladar-se a la perfecció a la seva obra. I a més si es tracta d'un gran escriptor. El poeta i assagista polonès estava a punt de pronunciar una conferència a l'entorn de la literatura europea. En la presentació de l'acte, Jaume Vallcorba, l'editor d'alguns dels seus llibres, va dir:  "Zagajewski encarna amb precisió el dilema espiritual de l'errar, del nomadisme i de l'enyorança que tan presents estan en la nostra recent modernitat". És Zagajewski un artista radicand? El seu itinerari vital ha passat per Lvov, Gliwice, Cracòvia, Berlín, París i Houston. En algunes de les seves obres com a Dues ciutats aborda aquesta vivència i s'interroga sobre la seva identitat, fruit de múltiples veus.   Uns quants anys més tard, Zagajewski ret

Abbas Kiarostami: cineasta, poeta i fotògraf

  Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.      Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una exposició a l'entorn de Ví

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor