Passa al contingut principal

Realitat fragmentada



Fotografia de Willy Ronis
  És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?
  Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majoria de vegades no és fidel. Tanmateix la necessitem, però és necessàriament fragmentària. Ho és en la mesura de l'existència d'un límit en el mateix concepte memorialístic, però també a la selecció que realitzem, conscient o inconscientment, dels nostres records; allò que mereix ser mostrat i fixat per sempre més  (tot i que no sempre s'aconsegueix) o la part que ha quedat esborrada i que restarà indefinidament en l'oblit.

  El desig de captar la totalitat amb el màxim número de detalls és una quimera. També ho és l'oblit. Una imatge, una paraula serà suficient. L'oblit i la memòria s'acaben trobant en el terreny del fragment. Tot i una aparent superioritat del primer sobre la segona, en el fons és tan fràgil com aquesta. Però si no podem captar la totalitat de la realitat, si només podem recordar algunes coses, no hauria de ser això una lliçó d'humilitat, en el sentit que només podem saber i recordar algunes coses? Què ens queda i què restarà de l'immediat i furtiu present, potser una mirada, un rostre, una frase esbossada, un sentiment? Al final només podrem recuperar algunes empremtes, algunes formes d'una realitat més o menys versemblant.

Fotografia d'Abbas Kiarostami
  L'escriptura fragmentària és una escriptura fidel a la memòria en el sentit d'atrapar uns instants concrets viscuts o simplement uns pensaments sorgits aparentment a l'atzar. Però a vegades, amb el pas del temps, no sabem exactament si això va ser així. El temps s'interposa entre la memòria i nosaltres i ens interroga sobre aquesta suposada fidelitat. Tot i la concentració que requereix tota escriptura. També, en aquest cas, la concisió i la claretat. Una mirada fragmentada és, tanmateix, una forma de combatre el temps, apuntant vers un infinit sabent que això no té sentit. És una mirada crítica, concentrada sobre la realitat, que sovint s'escapa. Tot canvia, encara que a vegades no ho sembli; allò que vam viure ja no ho tornarem a viure. Aquell paisatge o sensació experimentada, ja no tornaran a ser els mateixos. Però més enllà dels records, resten sempre uns vestigis que no hauran desaparegut enmig de la desolació.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Adam Zagajewski

  Barcelona, 20 d'octubre de 2006. Fora l'auditori del CCCB, Adam Zagajewski somriu i atent amb amabilitat a qui el vol saludar. És curiós pensar com la moderació i la senzillesa d'un artista poden trasl.ladar-se a la perfecció a la seva obra. I a més si es tracta d'un gran escriptor. El poeta i assagista polonès estava a punt de pronunciar una conferència a l'entorn de la literatura europea. En la presentació de l'acte, Jaume Vallcorba, l'editor d'alguns dels seus llibres, va dir:  "Zagajewski encarna amb precisió el dilema espiritual de l'errar, del nomadisme i de l'enyorança que tan presents estan en la nostra recent modernitat". És Zagajewski un artista radicand? El seu itinerari vital ha passat per Lvov, Gliwice, Cracòvia, Berlín, París i Houston. En algunes de les seves obres com a Dues ciutats aborda aquesta vivència i s'interroga sobre la seva identitat, fruit de múltiples veus.   Uns quants anys més tard, Zagajewski ret

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor

Les Brigades Internacionals

                                                                           HISTÒRIA D'UNA DESIL-LUSIÓ        "Al principi, la idea d'anar-me'n a Espanya, on havia esclatat la insurrecció contra Franco, no va néixer de les ganes d'ajudar la República Espanyola, sinó de la necessitat d'ajudar-me a mi mateix". Així comença el relat de Sygmunt Stein, escrit originalment en jiddisch i publicat a París l'any 1961. Stein, periodista i militant comunista jueu de Praga, trasbalsat pels processos de Moscou, decideix participar a la Guerra Civil i s'incorpora a les Brigades Internacionals. Però l'esclat d'il-lusió i de joia en els inicis, en què la revolució estava triomfant i la unió en la lluita contra el feixisme semblava ben real, aviat féu un tomb i una sèrie d'esdeveniments contradictoris i decebedors ocuparen el seu lloc.    Stein des d'una posició de treball més o menys privilegiada observa els canvis que es produeixen i com s