Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

La memòria, segons Erri De Luca

  Dilluns, 10 de març. Nova conferència del cicle "Ciutat oberta" que organitza el CCCB. Avui, el protagonisme recau en Erri De Luca, escriptor italià de sòlida trajectòria, autor de novel-les breus, d'una rara intensitat poètica. Però sobretot és un autor que intenta furgar en l'oblit per què torni a emergir allò que semblava irrecuperable i que mereix ser recordat. El seu és un compromís per a la memòria.       La conferència gira a l'entorn del Mediterrani i de les seves ciutats, com a lloc de trobada i d'intercanvi. En particular sobre Nàpols, la ciutat on va néixer l'any 1950. Destaca la importància que van tenir en el seu procés de formació les històries que sentia sobre la guerra i en els anys que van venir després. S'hi nota que en la seva escriptura el sentit de l'oralitat hi té un pes cabdal. Com la poesia. Erri De Luca, malgrat que escriu en prosa, és un gran poeta. Les seves frases són curtes, amb les paraules justes, d'una enor

Realitats sobre el món

  Sortint del CCCB, entrem pel carrer Elisabets, en direcció a la Rambla. Allà, en el número 115, un edifici singular ens crida l'atenció. Té un estil eclèctic, que beu tan del classicisme com del modernisme. F ou inaugurat l'any 1894, i és obra de l'arquitecte Josep Domènech i Estopà. És la seu de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, la qual, per cert, enguany es compleixen els 250 anys de la seva fundació. En la seva biblioteca s'hi conserven milers d'obres d'un alt valor històric i científic. A la façana, en la seva part superior, hi podem contemplar el rellotge que segons diu la tradició marca l'hora oficial de la ciutat.  Als baixos de l'edifici s'hi troba el Teatre Poliorama, fundat l'any 1906. En els seus inicis oferia sessions tan de cinema com de teatre. Abans hi tenia la seu el Cine Martí, la primera sala de Barcelona construïda com a cinema. Fins ben entrats els anys 30, al Poliorama s'hi van estrenar obres de div

Les Brigades Internacionals

                                                                           HISTÒRIA D'UNA DESIL-LUSIÓ        "Al principi, la idea d'anar-me'n a Espanya, on havia esclatat la insurrecció contra Franco, no va néixer de les ganes d'ajudar la República Espanyola, sinó de la necessitat d'ajudar-me a mi mateix". Així comença el relat de Sygmunt Stein, escrit originalment en jiddisch i publicat a París l'any 1961. Stein, periodista i militant comunista jueu de Praga, trasbalsat pels processos de Moscou, decideix participar a la Guerra Civil i s'incorpora a les Brigades Internacionals. Però l'esclat d'il-lusió i de joia en els inicis, en què la revolució estava triomfant i la unió en la lluita contra el feixisme semblava ben real, aviat féu un tomb i una sèrie d'esdeveniments contradictoris i decebedors ocuparen el seu lloc.    Stein des d'una posició de treball més o menys privilegiada observa els canvis que es produeixen i com s

Robert Forster

                                                 UNA NIT PER RECORDAR   Una de les actuacions més esperades del "Primera Persona" que va tenir lloc al CCCB durant els primers dies de maig de 2013 fou la de Robert Forster. Un dels fundadors del grup de pop independent The Go-Betweens s'acompanyava en aquesta ocasió per diversos músics de l'escena del nostre país ( la Part Company, amb Fred i Son, Evripidis o Adrián de Alfonso). El concert va consistir en la interpretació d'algunes de les peces més emblemàtiques del grup de Brisbane i del mateix Forster en solitari.   És possible que poques persones, fins i tot aquelles amants de la música, saben qui van ser The Go-Betweens. Si diem que van ser un dels grans de la música pop de tots els temps, comparables fins i tot als The Smiths o als Rem no exagerem. Però es clar, no van tenir la sort (o potser sí) d'entrar en l'esfera mediàtica, potser en part per què procedien de la perifèria del planeta( encara

Adam Zagajewski

  Barcelona, 20 d'octubre de 2006. Fora l'auditori del CCCB, Adam Zagajewski somriu i atent amb amabilitat a qui el vol saludar. És curiós pensar com la moderació i la senzillesa d'un artista poden trasl.ladar-se a la perfecció a la seva obra. I a més si es tracta d'un gran escriptor. El poeta i assagista polonès estava a punt de pronunciar una conferència a l'entorn de la literatura europea. En la presentació de l'acte, Jaume Vallcorba, l'editor d'alguns dels seus llibres, va dir:  "Zagajewski encarna amb precisió el dilema espiritual de l'errar, del nomadisme i de l'enyorança que tan presents estan en la nostra recent modernitat". És Zagajewski un artista radicand? El seu itinerari vital ha passat per Lvov, Gliwice, Cracòvia, Berlín, París i Houston. En algunes de les seves obres com a Dues ciutats aborda aquesta vivència i s'interroga sobre la seva identitat, fruit de múltiples veus.   Uns quants anys més tard, Zagajewski ret

Abbas Kiarostami: cineasta, poeta i fotògraf

  Abbas Kiarostami ( Teheran, 1940) és sobretot conegut com a director de cinema. Autor d'una personalíssima obra i amb una de les trajectòries més sòlides i coherents dels darrers anys, és també un destacat fotògraf i poeta. De fet, aquestes dues facetes potser menys conegudes de l'artista iranià, contribueixen encara més a la comprensió de la seva visió particular sobre la vida i el món. Una ajuda a entendre les altres, tot i que amb algunes diferències. El suport utilitzat no és tan important com allò que es vol expressar. En el seu cas, un afany per assolir els aspectes essencials de l'existència, despullant-la d'elements ornamentals, però sempre amb una constant interrogació sobre tot allò que l'envolta i evitant en darrer terme la comoditat i el plaer que ens pot donar una obra que només tingui com a finalitat el pur entreteniment.      Ja fa uns anys, concretament l'any 2006, des del CCCB s'organitzà una exposició a l'entorn de Ví

Unes notes sobre cultura contemporània

                                                                             HARING, BARCELONA I EL CCCB       Al costat mateix del Macba i prop del CCCB, a punt d'entrar a la plaça de Joan Coromines, i justament al costat del mural ceràmic d'Eduardo Chillida, podem contemplar de nou l'obra de l'artista nord-americà Keith Haring.    A finals de febrer de l'any 1989, Haring, de pas per Barcelona, va pintar en un mur inclinat i desgastat situat a la Plaça Salvador Seguí, prop de l'actual Filmoteca, un mural sobre la sida. Hi va trigar unes cinc hores i volia ser un missatge d'alerta sobre una malaltia que en aquells anys feia força estralls i patia un estigma social prou palpable. El mateix artista va morir de la sida el 1990. Arran de la remodelació que experimentà el barri en el marc dels Jocs Olímpics, el mural també va veure's afectat i fou retirat, però abans es féu un calc a mida real. Ara, vint-i-cinc anys després, s'ha rep

L'aforisme i altres formes breus

La literatura fragmentària adopta diverses formes expressives com poden ser l'aforisme, la màxima, la sentència, l'apotegma, el proverbi, el refrany o l'adagi. Però també podem entendre l'escriptura fragmentària en un sentit més ampli i incloure altres tipus de reflexions, pensaments i escrits generalment breus sobre determinats temes o bé notes biogràfiques. Fragments dispersos que poden atènyer a diversos gèneres, a vegades presentats de forma deliberadament desordenada, sense cap voluntat de ser sistemàtic. Ha estat l'aforisme el parent pobre de la literatura? No se l'ha qualificat a vegades com una forma literària menor, amb poca substància, fàcil, excessivament tancada en sí mateixa, poc airejada, orientada bàsicament a un ensenyament moral? De la mateixa manera que no totes les novel-les són iguals i que una bona novel-la és fruit de l'esforç i del talent, un aforisme (com un conte o un microrelat) requereix una saviesa, una complexitat i una conce

Realitat fragmentada

Fotografia de Willy Ronis   És una percepció i gairebé un fet evident que la nostra realitat més immediata o l'acte de pensar no formen part d'un procés homogeni, continu. Són més un conjunt de fragments o discontinuïtats amb una relació ambigua entre sí. Com les peces d'un puzzle que al final del dia intentem ajustar amb més o menys èxit. La realitat és una successió d'imatges ràpides, múltiples i sovint inconnexes. En aquest sentit, el pensar també esdevé alterat, amb poca capacitat d'enlairar-se amb plena llibertat. Però fins i tot en instants de pausa, quan el temps sembla dilatar-se, la realitat també és fragmentària. És fruit d'una lluita entre els nostres sentits i el pensament? O d'un temps fracturat, irregular, que provoca uns desnivells i uns salts en la nostra percepció de la realitat?   Quan la memòria recull esdeveniments que deixen de ser present per esdevenir passat, no és capaç de deixar-nos unes imatges pulcres. La majori